LA MARMOTTE 08

El dijous 3 de juliol dos tupedalins, el Vicens àlies “El Xerif” i el Manel “Lito” vàrem emprendre una aventura cap als Alps francesos que tindria la seva culminació el dissabte 5 de juliol amb la participació a la marxa “LA MARMOTTE”.  174Qm + 5000m desnivell acumulat

 Ens aixequem i per davant tenim 7 hores de cotxe que es van fer relativament curtes, fent un parell de parades a fer un café hi ha esmorzar un tall de llangonissa i una mica de formatge que portàvem.

La segona part del viatge vam agafar una forta tronada que ja no ens va deixar fins arribar a Bourg d’Oissans, la cosa no pintava gaire bé, eren  les tres de la tarda, i tot i que estava plovent, era digne de veure, “grupetes i grupetes de ciclistes” que no els hi feia por la pluja, recordo que vam comentar  “nosaltres no sortiríem pas amb aquesta climatologia”.

Vam  parar a dinar a una pizzeia que hi ha a l’entrada del poble i tot seguit vam agafar direcció el mític Alpe d’Huez a fer l’inscripció, ja que encara no estàvem inscrits, però no era problema, ja que  no tanquen inscripcions.

 Comencem a pujar el port amb una pluja que no parava i l’emoció s’ens va apoderar de nosaltres, sí ,sí, estem davant de l’Alpe d’Huez!!! 

 L’emoció va anar “increxendo” al veure,  en els primers quilòmetres del port, uns 150 – 200 ciclistes que pujaven amb bici a fer l’inscripció, impressionant !!!

 Un cop inscrits i amb la corresponent verificació del xip, vam agafar direcció Ventelón, a l’hotel “La Chaumie”, que seria el nostre centre d’operacions.

L’endemà divendres 4 de juliol vam decidir fer turisme i aprofitar per fer el reconeixement de la marxa amb el cotxe, pujant Le Glandon, “Monsieur” Galibier (impressionant) i el mític Alpe d’Huez, que ja el vam pujar el dia anterior.

 El reconeixement dels ports ens va anar molt bé per veure la dificultat a la qual tindríem que fer front, però ens va deixar una mica “acollonidos”, per cert, que macos són els Alps!!!!

Vam tornar a la tarda a l’hotel i ens vam posar a revisar les maquines, tot havia d’estar a punt per la marxa.

 Dia X, 5 de juliol, sona el despertador a les 05:00h. I ja ho teníem a sobre.

 Esmorzem i ens dirigim cap a Bourg d’Oissans, lloc de sortida, aproximadament les 08:00 h; no tenim problemes per aparcar i deixem el cotxe al començament de l’Alpe d’Huez.

 Ens dirigim a la sortida i mentre esperem a que sigui l’hora, coneixem a dos nois de Madrid, amb els quals iniciem els primers quilòmetres de la nostra aventura Alpina, al ritme de la banda de música del poble, la qual ens dóna la benvinguda.

 Als pocs quilòmetres de la sortida comencem a pujar el primer port de la jornada, Le Glandon, amb la reductora posada ja que ens havien comentat que has d’anar reservant tota l’estona.

 Tot i pujar ha un ritme no massa alt, no paraves d’avançar gent. En un moment de la pujada sentim: “Ei, dos Tupedala! Ens girem i eren dos nois germans de terrassa que la setmana abans van fer la volta al Cadí amb els quals vam xerrar una estona.

El port es molt maco i no excessivament dur, amb una presa d’aigua a dalt impressionant. Coronem, i primera impressió dolenta de la organització, un embús monumental amb l’avituallament, el control del xip i la gent que volia continuar, tot al mateix Coll, resultat, peu a terra i intentar passar com es pugui.

Comencem un llarg descens  en el qual havies de posar tots els sentits a la bici, ja que  la carretera es estreta amb molts revolts i la gent baixava forta i no tots tenien les mateixes capacitats tècniques de traçada.

 Aquest vessant del Glandon és més dura que per la que vam pujar nosaltres.

 Acabem la baixada i comencem una transició llarga, bastant  “pestosa”, sort que vam fer grupeta i ens van portar fins a la població de St.Jean de Mourienne, on aniríem a buscar St. Michel de Mourienne, població on comença la pujada al Telegraph.

 Comencem a pujar el port i al punt d’aigua marcat per l’organització solament restava que cents d’ampolles buides al terra ( ja os podeu imaginar el  malestar de la gent)  era evident, menys mal que nosaltres vam reposar els bidons al poble abans de pujar!!!

 Durant la pujada al Telegraph vam xerrar amb dos ciclistes del club Dimonis de Badalona, casualment un d’ells es el pare de la Laura Antoja, “gran base que havia jugat uns anys al Sedis Cadí”.

 Més endavant ens atrapa un noi vestit amb el mallot de C.C. Puigcerdà amb el qual vam fer uns quants quilòmetres de pujada.

 Coronem el Telegraph, un port que no té descansos i es bastant mantingut i un altre caos, per tal d’agafar aigua havies de fer cues perquè les aixetes habilitades no rajaven lo que havien de rajar.

 A nosaltres, com que no ens feia falta aigua, vàrem continuar avall tres quilometres per tal d’anar a buscar el mític “Monsieur Galibier”.

 Durant aquesta petita baixada ens vam quedar perplexes, un ciclista fent la marxa amb una cama,  IMPRESSIONANT !!!!  Per treure’s el barret !!!!!

 Fins aquí els nostres avituallaments sòlids eren gels que portàvem perquè els de la organització eren patètics.

Tot just comencem a pujar el Galibier trobem un gran avituallament sòlid i líquid en el qual vam parar una bona estona per tal d’alimentar els ratolins que teníem a la pancha, emplenar bidons i emprendre la pujada en les millors sensacions possibles. Però aquest avituallament tres quarts del mateix que els altres, si volies fer-te un petit entrepà, havies d’agafar les baguettes, tallar-les amb les mans, obrir-les amb els dits i posar-te la mortadela d’olives a dins,  “sobren les paraules”, quina mala organització!!!Desprès continuem la marxa amb les piles carregades i amunt!!!

Els primers quilòmetres del port es fan molt bé, però ja sabíem que lo bo són els últims nou quilometres. La gent ja començava a pagar l’esforç realitzat  i encara quedava molt, les caderneres començaven a venir i amb algú potser ja li piulaven a boca d’orella, obligant-lo a parar.

Els últims quilòmetres del port són preciosos, QUE MACO I QUE DUR ÉS EL GALIBIER !!!!

Just abans de coronar i 100 quilòmetres desprès, ens va agafar un dels companys madrilenys que vam conèixer a la sortida, en Jesús, amb el qual vam coronar junts.  Un altre cop al mateix Coll l’organització posa el control de xip i l’avituallament, resultat,  embús,  “també es d’entendre que a la gent li faci gràcia fer parada al port més alt de la marxa “ 2645 m”  total, peu a terra i paciència. En Jesús es queda a l’avituallament.

Les sensacions, tot i el cansament i el desnivell acumulat, eren prou bones, cada cop teníem l’objectiu més a prop, acabar La Marmotte.

Comencem un descens impressionant i difícil en  busca de la Grave, d’on ens quedarien uns 20 quilòmetres fins a Bourg d’Oissans, Cap al final una petita transició on ningú volia tirar del grup, nosaltres no seriem menys i també vam fer el “putilla”, les forces no sobraven.

Arribem a Bourg d’Oissans, últim i el millor de tots els avituallaments, punt d’inflexió; mengem, reposem líquid i parlem, com estan les forces i si pugem o no Alpe d’Huez.

 Tots dos pensem el mateix, AMUNT!!!!!!!!

 Comencem a pujar i les sensacions bastant bones pel “tute” que portàvem. La gent comença a portar uns globus impressionants, no pujaven !!!   El Vicens que anava una mica millor que jo posa ritme i amunt , jo a uns metres darrera i també amunt.

Al segon o tercer revolt trobem al Jesús,  (que ens havia atrapat pujant el Galibier i on va fer parada a l’avituallament del Coll, i al no parar a l’AVT de Bourg d’Oissans ja ens havia avançat),  ja pagava l’esforç del Galibier,  “ vaya polvo portava!!!!  “

 Nosaltres anem pujant i la gent va caient enrera, impressionant, semblava que anàvem sobrats i no ens sobrava res, però la gent no podien amb l’Alpe d’Huez.

 La pujada dura, mantinguda i molt maca, hi ha més amb els ànims pels núvols al veure una processó de cadàvers que anàvem avançant, era com un cuc, una filera de ciclistes on tots anaven al límit “ xiu  xiu  xiu”, altres pujaven caminat empenyent la bicicleta “xiu xiu i piu piu”, molts en els revolts seien una estona al terra o als malecons de la carretera per reposar i alguns, no pocs eren assistits per sanitaris de l’organització, les caderneres cantavem per tots els costats, i sort que no voltaven aquells ocellots anomenats voltors, perquè si no algun hagués sentit fins i tot la sensació de volar.

No ens va passa ningú pujant al Alpe d’Huez, però tot s’ha de dir, els primers ja feia estona que havien arribat, però ningú ens traurà la gran pujada que vam fer desprès de 160 quilòmetres.

Manel

Vicens

A l’arribada m’esperava el Vicens que hem va fotre encara no 3 minuts i ens vam fer unes fotos de rigor sota la pancarta objectiu complert i amb la satisfacció d’ haver gaudit moltíssim de la marxa.

Després de fer un petit àpat una mica accidentat, la nostra recomanació es que us animeu almenys una vegada ha fer aquesta marxa, millor amb una grupeta d’amics, per compartir totes les emocions que comporta ja el llarg viatge d’anada, la estada, la marxa en si, i la tornada. L’organització deixa moltíssim que desitjat, però això no ens va treure el bon gust de boca amb que vàrem arribar i que vam celebrar com no amb un gran sopar.

la gent que pedalem per les nostres contrades, estem bastant acostumats a pujar ports d’estimada  consideració,  amb  preparació i reservant una mica.  “TOT ES POT FER” 

el Baldomer dels Alps!!!

ANIMS!!!!!!

 Manel i Vicens