IRONMAN D’AUSTRIA, 13 de juliol de 2008.

Raquel i Miquel

Quan penso en escriure una crònica de l’IM d’Austria, se m’acudeixen moltes coses i no se me n’acudeix cap.  Són molts els records que intento no marxin, però encara ho són més les emocions. Per això, en algun moment, em sabria greu que les meves paraules no us puguin arribar a transmetre el que vam viure aquell dia, el que hem viscut al llarg de l’any.

Crec, que no hi ha expressió escrita que pugui descriure i reviure aquell moment (bé, segurament algú que sapigui de lletres ho faria sense problema…).

He iniciat alguna crònica per tenir un registre de les dades de la cursa que m’interessen de cara a una “propera vegada”: alimentació, roba, ritmes i,,,, sobretot, SENSACIONS!!!. Encara no l’he acabat.

No us diré que ha estat un any fácil: “nedar a les 7h matí, nevera buida, fisios, metge d’hombro, compra de material, inscripció duatló, dormir 4h, marxa cicloturista, metge de peus, inscripció triatló, metge de la pell, familia, marxa cicloturista, sopar d’amigues i a dormir aviat, satisfacció, nervis, mitja marató, corredisses per anar a fer la compra, nedar a les 7h matí, satisfacció, tornar a entrenar a la tarda, fisio-treballar-entrenar-sopar-dormir; no em puc fer mal, marató, tornar a entrenar-treballar- entrenar-sopar-dormir (…)”. No hi ha hagut cap dia de l’any que no pensés en l’IM.

Mai havíem fet una inscripció a un any vista. Mai havia desitjat posseïr una cosa amb tantes ganes.

3800 m. de natació

Quan et posen una pulsera on hi diu Athlete 2008 IM, entres en uns boxes amb 2800 bicicletes triatleticament equipades, quan sents aquella música abans de la sortida que no saps si plorar o ballar per no plorar, quan nedant mires a dreta  i esquera i els  braços dels triatletes cobreixen el llac completament i els teus braços són uns d’aquests 2800…penses:” estic fent allò que he vist “tants cops” a la tele. Ara sóc jo la que estic dins d’aquella zona on milers de familiars no poden entrar. No sé si acabaré, però aquest moment no me’l treu ningú”. És llavors, per primera vegada, quan sóc conscient d’on sóc!!!.

les màquines a esperant la sortida.

Els 3800m de natació em passen rapidíssim. L’aigua del llac és blau transparent, sense olors, fins i tot, puc veure com els gorros, un pèl massa justos, s’enfonsen. Rebo els cops oficials de qualsevol triatló. Mentre se m’enganxen les algues a la cara i a les mans, gaudeixo, sobretot, dels darrers 800m de l’entrada al canal replets de gent que t’AD-mira. Nedant sobre el temps  previst,  a l’expectativa sempre que la meva lesió em respectés.

Recordo la carpa de transició, neoprens sobre el terra moll, no vull perdre temps però, la manca d’espai, m’obliga a canviar-me en un petit espai reservat per a les noies. Entrepà, compota i 180km de ciclisme per endavant.

Encara no encaixo els 180km, sense drafting, avançant en 15’’, havent de córrer seguidament una marató. Ara només penso amb la bici, beure, menjar, esperar l’avituallament especial (amb un estrepà i altres coses…), esperar sentir els ànims de la meva amiga Tània. És increíble com corren les bicis de contrarellotge, només les sents …El circuit de tobogans no m’ha permés afagar un ritme continu, acabo molt cansada la primera volta de 90km, penso de quina manera afrontaré la segona.  M’alimento de l’emoció en passar pels avituallaments, la gent, la música…Cau una forta tormenta quan em falten 40km, els frens com si no hi fossin. Tinc molt fred, penso en abandonar quan arribi a la transició. No sé, o “no he volgut saber”, si el Miquel ha sortit bé de l’aigua, deu estar a punt de passar-me. No em passarà, ha tornat a tenir problemes amb la roda de darrere. Maleïda roda.

Segona transició, ara ja més buida. Em canvio al primer lloc que trobo. Després de menjar una compota, començo a córrer el darrer segment sentint-me les cames, cosa que no esperava. Els  primers 10km em transmeten unes sensacions que em fan creure que ja ho tinc, al dotze per fí veig al Miquel, ara sí que sí!!!. Intento agafar, i el trobo, un ritmet amb passes curtes i constants per aguantar els 42’195km el més sencerament possible. Vull que la fatiga arribi el més tard, que no arribi és una utopia.  M’alimento d’un gel de glucosa cada 4km, síndria, taronja, dels crits de SUPERRRRR de les gents i, perquè no, del convit de no parar d’en Luís Enrique.

Em creuo diverses vegades amb el nostre amic Xavi Bossa, m’anima moltíssim, com sempre. De refilada, sento algú que diu el meu nom, és el XaviGon que porta un ritme infernal, ell està a punt d’acabar, a mi encara em queda una volta. Cóm li anirà al Miki?, em pregunto. No l’he vist, ni el veuré, ha fet una cursa “brutal”. Estic disfrutant.

El dolor a l’articulació dels genolls és fa cada cop més difícil de portar. Estic a la tornada de la segona volta, ignorant el punt quilomètric, el treinta i algo, crec. El teu cos fa el que la ment diu, em repeteixo contínuament. Ja no funciona. Sento el moment just que el meu cos aconsegueix apoderar-se de la meva ment. El Miquel i jo, ens creuem al túnel que t’endinsa, o t’allunya, a la plaça major de Klagenfurt. Sota aquella foscor, amb un gel a la mà, ens fem un petó.

El gel no em senta bé, ja no em passa ni tan sols l’aigua. Decideixo no menjar ni beure més. El Miquel m’atrapa quan estic caminant. Em demana si us plau el darrer esforç. Alço la mirada i veig el quilòmetre 38, només 4km!!!. Ni aigua, ni gel, ni taronja…el quilòmetre 38 i arribar junts són les energies que em feien falta!!!

Afagats de la mà, correm sobre la catifa vermella, i després blava. Les grades estan a rebossar, les cheer-leaders, que ni vam veure però ens van dir que hi eren, formant un passadís a la darrera recta. Gaudim de l’arribada xocant les mans al públic com si fossim en una d’aquelles proves de copa del món. Gaudim de l’arc d’arribada finalitzant el nostre IM amb una abraçada i un petó  de satisfacció, d’emoció, d’incredulitat i de felicitació al mateix temps. Ja som FINISHERS!!!.

Gràcies a tots aquells que ens heu animat, recolzat, ajudat i admirat.