CAMINO DE SANTIAGO

Mariona, Pili, Eva, Eugènia

Som quatre “tupedalines”  entusiasmades per la bicicleta. Amb ganes de gaudir d’unes vacances diferents.

 La idea de fer el camino ja rondava pel cap de totes. Un dia parlant va sortir aquesta proposta, i sense pensar-ho dos cops ens vam posar mans a la massa.

Tots els que han fet el camino ens han anat explicant les seves experiències. Uns fan menció dels seus atractius paisatgístics i monumentals; d’altres t’expliquen la seva gastronomia; d’altres l’hospitalitat de la gent; i algun t’explica el seu caire místic i espiritual…

Tot això barrejat fa un còctel quasi impossible de no tastar-ho.

 El nostre objectiu era realitzar la ruta Francesa, sortint des de Pamplona en un període de deu dies.

Per alguns potser els semblarà una eternitat, per a d’altres massa curt; nosaltres el que realment volíem i creiem  que hem aconseguit era fer el recorregut de 765 km  sempre seguint el camí original i no utilitzar la carretera ,com la majoria de bicicletes feia, gaudint en tot moment de tot el que ens brindava cada etapa.

Cada dia eren etapes sorpresa, excepte per l’Eva  (que era la nostra guia espiritual).

El primer dia, només sortir, ja van quedar “redimits” tots els nostres pecats amb  una pujada impossible (tot i que ho vam intentar) i una baixada impracticable del Alto del Perdon.  Però  les piles estaven ben carregades i no van decaure els ànims.

L’etapa més llarga va ser just quan fèiem l’equador del viatge. Just per la zona de Lleó. Entre camps de cereals i “amapolas”. Bé, eren gira-sols, però tanta estona al rebuf ja feia veure miratges.

Aquest dia vam fer  120 km a 42 graus de temperatura, per fondre’s. Sort de les remullades a les fonts i rierols. Però com no era suficient per poder suportar aquell calor vam decidir regalar-nos un bon bany a la piscina de Fromista.

L’etapa més dura sens dubte va ser la pujada al O Cebreiro i seguidament Alto del Poio. Però va valer la pena. Hi havia unes vistes impressionants.

Durant el recorregut vam conèixer gent diversa. Amb alguns vam compartir camí durant alguns dies, amb d’altres coincidíem durant l’etapa i amb d’altres tan sols compartíem unes paraules “bon camí”.

El mallot del Tu Pedala no va passar inadvertit… un dia ens filma la Tve1, un altre dia que si ens hem escapat del tour, un altre dia que si les catalanes voladores… la veritat  és que sorprenia una mica veure quatre noies soles amb bicicleta. La gent ens animava moltíssim (cosa que ja necessitàvem segons en quina etapa).

Abans de marxar, els consells de les persones que ja havien fet el camino, entre d’altres, van ser: mengeu, hidrateu-vos i descanseu.

 Nosaltres hem seguit al peu de la lletra aquests consells. Hem gaudit de la gastronomia típica dels pobles per on hem passat. Com no un bon pop a Melide. I per variar, no a Casa Ezequiel, sinó a Casa Garnatxa que ara es veu que és la que s’emporta les medalles en servir pop a la Gallega.

No cal dir que l’aigua és molt bona per la hidratació, però on hi hagi una bona “clara”…

Està molt bé menjar en un bar on trobes tot tipus de menús del pelegrino, però pensem que el millor es buscar un lloc on hi hagi una bona ombra, comprar menjar i després d’omplir la panxa fer una bona migdiada..

Pel tema de dormir no hem tingut cap problema. Els albergs tan públics com privats estaven força bé. El millor ha estat planificar el lloc de dormir en poblets petits i que no fossin final d’etapa dels pelegrins que van a peu,els quals tenen preferència.

A les persones que no han fet el camino només dir-los que el camino no es pot explicar, s’ha de viure. I els que ja l’han fet ho entendran perfectament.

Nomenar a totes les persones amb que hem compartit una conversa seria molt llarg, per tant, aprofitem per enviar-los una abraçada.

Eugènia, Pili, Mariona i Eva.