ARNAU JULIÀ, LA MEVA TRAVESSA

Que … com comença una història com aquesta?

Doncs de vegades d’una manera tan senzilla com la que us explicaré.

Ara ja fa uns 6 anys, vaig fer la Travessa dels Pirineus en bicicleta de carretera. El meu objectiu a llavors, era creuar la Frontera entre España y França el màxim numero de vegades. Això si, sempre intentant fer els ports més importants o més alts de la zona.

Hi vaig estar 7 dies, dos d’ells (el primer i el segon) « mig dies”. Quan vaig arribar a Port de la Selva, vaig mirar el comte quilometres i s’hi veia les hores efectives de pedalar… eren unes 52h. Al veure-ho, una llumeta es va encendre dins del meu cap… Aquest recorregut, es possible fer-lo en 2 dies sense parar!!

Així que ja veieu, 6 anys mes tard, ho he intentat!

Els preparatius son molts, doncs per intentar-ho, cal una assistència que et pugui ajudar en tot moment, be mecànicament, com físicament. Amb el menjar i la beguda… a mes la part emocional, també es importantíssima doncs sempre agrada veure i parlar un moment amb algú conegut, que et cuida i et mima, quan estàs cansat.

A mes s’ha d’entendre que sense els recanvis, menjar i beure que ells s’encarregaven de comprar i cuinar es complica un xic tot. I sobretot a la nit.

Em feia molta gracia filmar l’experiència, perquè creia que seria interessant per mi, i per la gent que em coneix, així també com la que no!!

Per mi, és la única manera de veure´m en acció. Mai he vist com es veuen aquest tipus de activitats de llarga durada des de l’exterior.

En els raids d’aventura que corro, si que es filma de vegades, i sempre es sorprenent. Però poques vegades tens la possibilitat de filmar durant moltes hores i veure els diferents canvis d’humor que es tenen en aquestes activitats tan llargues i cansades be en l’esforç físic com mental.

Així que quan vaig començar a planejar seriosament aquesta aventura, tenia clar que necessitava 2 cotxes amb dues persones mínim a cada un. No volia que per haver de seguir-me durant dia i nit, ells tinguessin un accident per no dormir.

La idea era que les 4 persones, s’anessin tornant entre el cotxe d’assistència i el segon cotxe, que era el que s’utilitzava per descansar dels quilometres i de mi!! En ell podien dormir, i fer una mica de vida “normal”. Parar-se a fer un cafè, comprar, o fer carreteres mes “generals” per anar al punt on trobar-se amb els altres, sense haver de fer totes aquelles corbes de pujada i baixada que acompanyen els ports.

Tampoc volia que el cotxe d’assistència, em seguis a roda, tal i com fan a les “grans voltes”, així que vam quedar que ens trobaríem a cada principi i final de port. Aquest era el moment de donar-me tot el que necessites pels següents quilometres de menjar i beure.

Crec que va ser encertat fer-ho així, doncs en alguns ports, em vaig poder abrigar segons feia pluja o fred, i per ells era mes relaxat no seguir-me constantment.

El diumenge dia 7 de juny, ens vam desplaçar a Hendaye. Hi anàvem 3 persones. En Jordi, el camera, la Fernanda, i jo mateix.

Per temes de feina, la Eva i en Miquel, vindrien el dia següent.

El viatge entre explicacions, reconeixements del recorregut, i repàs de tot el que portàvem i on era dins el cotxe, va passar volant.

Després d’instal·lar-nos a l’hotel, cada un fa la seva.

En Jordi, fa plans d’Hendaya, y la Fê i jo sortim a rodar amb les bicicletes una horeta. Quina sort, poder compartir tot això amb ella.

La idea en principi era sortir a les 10 del matí.

Com porto dies sense dormir be, suposo que cap a les 6 o 7h ja estaré despert. Poso el despertador a les 9h30 per poder dormir unes 8 o 9h.

Per sorpresa meva, em desperto amb la musica del despertador.

Com la sortida la donem nosaltres, esmorzem tranquil·lament, i ens preparem.

A les 12h, donem la sortida a la nostra Travessa dels Pirineus. I dic la nostra, perquè crec que tots els que van venir, i la van viure, se senten part d’aquesta « meva travessa », cada un viscuda de manera molt individual, però alhora en equip.

Arnau Julià, la meva travessa!

Els últims minuts dels preparatius els passo amb la Fê, parlant, i banyant-nos en el Mar Cantàbric. Quin plaer !!

Minuts avanç de començar, ells dos s’adalanten per filmar els primers quilòmetres.

Em quedo sol.

De fet em venia molt de gust. Per mirar lluny, a l’horitzó, allà on acaba el mar.

Allà on s’ajunta amb el cel.

Cap allà vaig jo… molt lluny, a un altre mar, amb un altre horitzó.

Necessito aquests minuts de tranquil.litat per mirar dins meu… estic preparat?

La veritat es que no em sento fort… però tinc molta motivació, i diuen que mou muntanyes… (espero que les pugi també)

Començo asustat, be acollonit que se’n diu!!

Amb molta motivació però amb les cames pesades,.. com buides.

Ja he tingut aquestes sensacions altres vegades, com ahir al rodar amb la Fê.

Uf!! Respiro profundament varies vegades, se el que m’espera… i se que serà mooooolt llarg.

El repte de les 48h crec que es una mica just pel recorregut que he dissenyat.

El meu pare ja m’ho va dir: Escolta donant tantes voltes no arribem segur!!

Es veritat que no es el mes curt, però si es el que mes de gust em ve… aquell que un dia jo vaig escollir, entre moltes de les possibilitats que hi ha. La tria la vaig fer, basant-me en la importància, l’alçada, llargada de cada una de les zones del Pirineu. Així el recorregut passa per ser el més llarg possible, i a fer el màxim numero de ports possible.

Així m’agrada fer les coses… un xic difícils....

No ens trobem amb el cotxe d’assistència... quin començament!

De sobte em passen.

• Hola nois que tal? Ens veiem a dalt el port?

Aquestes intencions, queden aviat estroncades per un cartell que avisa que la carretera es tallada per obres.

Que faig? Es el primer port…

Jo segueixo, que sinó, ja se’m en va la travessa enlaire. S’ha d’anar a morir!!

Truco els assistents, i quedem a Sare. Cal variar l’estratègia… haig de fer els dos primers ports sol.

Per sort, porto les sabates de bici de muntanya.

Encara no fa uns 10 dies, a la web, posava que el Tourmalet i l’Aubisque, eren tancats.

Així que en previsió, ja vaig amb aquestes sabates, per poder fer-los caminant.

Doncs res, únicament, hauré de caminar avanç d’hora.

Els treballadors, em diuen que no puc passar... però jo amb la meva cara de “pobre noi” i la meva insistència en el numero de quilometres d’obres, aconsegueixo passa. Evidentment, caminant una estoneta.

Les rodes se m’enganxen al líquid negre que posen avanç d’alquitranar.

Renoi com costa moure els pedals.

Per sort, al passar les ultimes maquines, ja puc circular per la carretera. Tampoc ha estat molta estona, però talla una mica el “rollo”.

1º port sense problemes.

2º port sense problemes. Quina llàstima que no hi hagi en Jordi per filmar…

Sare. Fem l’assistència en marxa. Es com en el Tour!! Bidons que van i venen per la finestra del cotxe, menjar que passa de mans a mans… ànims…. I intercanviem les primeres anècdotes.

3º port, sense problemes.

Porto pocs quilometres, i m’he trobat moltes obres, espero que no sigui la tònica.

4º port. Comença a ploure. Quedem que en arribar al coll, m’abrigaré. Vaig de curt. Em poso els manguitos, perneres i un paravents prim.

La baixada interessant entre cabres, autobusos que omplen la carretera, i alguna moto que.... uuuuiiiiiii!!!!! Que just!!

Primera punxada. Començo a canviar, i arriba l’assistència. M’ajuden amb la bomba de peu. Canvio la camera i a córrer.

5º port. Ibañeta. Aquest ja es llarg… ja porto hores sobre la bici, i el vent no para. Evidentment, ve de cara. Es fa especialment evident, quan arribo a dalt al coll. Sembla com si algú no em deixes arribar, com si m’agafessin pel darrera… uf quin vent!!

Segueixo. Em diuen que l’Eva i en Miquel, ens esperen a Isaba. Fins allí seguiran la Fê i en Jordi d’assistents. La Fê no para de conduir, i en Jordi de filmar i donar-me tot allò que necessito.

- si senyoret!! Fem broma

La zona de Irati esta impressionant, quins colors!

Que verda.

Puja, baixa, creua poblets preciosos, i mira. Sobretot mira al teu voltant que aquests paisatge omplen…

Avanç d’arribar a Isaba, el cotxe s’adalanta per tal de fer el canvi d’assistència.

Em sorprèn veure de cara el cotxe. Ara hi ha en Miquel conduint, i en Jordi filmant.

Arribo a Isaba.

-Fê: el port es tancat! Que vols les llums? Menjar, beure.. ?

Uf, quanta informació de sobte.

-Jo: les llums un xic més amunt, i el menjar i la beguda just avanç de començar el port. Es passa?

-Fê: crec que en bici si!

Mil i un pensaments em venen al cap.

No fa massa he passat el trencant del port de Larrau. Si ho arribo a saber avanç…

Una senyora em dona la resposta als meus dubtes.

-Perdoni, sap si es pot passar pel port de Belagua?

-Acaben de passar els obrers… suposo que si…

Doncs vinga tu! Endavant. Com a molt… ja sabem que toca… caminar!!

S’han dividit el material d’assistència entre els dos cotxes. Perfecte.

En Jordi i en Miquel, m’acompanyen fins que unes pilons de formigó els hi barren el pas. Jo les creu-ho i segueixo.

Tinc tot el necessari per passar dues o tres hores. Menjar, beure, i llum.

Es fa de nit, i comença a ploure altra vegada.

Rodo sense parar. La velocitat de pujada es constant… 12 quilometres… quina velocitat

La baixada la trobo mullada, i el frontal no em fa massa llum!!

Uf!! Per fi aconsegueixo posar “les llargues”. Això ja es una alta cosa.

A córrer que fa baixada.

Em tornen les paraules del meu pare al cap.

“amb tantes voltes no arribarem mai!”

La frase se’m repeteix al cap. Estic baixant per una carreter secundaria, molla, plena de graba… i per contra podria estar baixant per la carretera del coll de Pierre de St. Martin, ràpida i amb bon asfalt. Però no, jo tossut. S’han de fer tots els ports que es pugui. I jo cap allà. I ara patint per la graba i de nit…

No si ja ho diuen… d’on no n’hi ha no en raja!!

Sort dels meus mapes plastificats.

Vaig fer 24 mapes en els que hi havia tota la Travessa per trams. Els vaig retallar petits, així els puc dur amb mi, a les butxaques del mallot, i si tinc dubtes del recorregut, els puc consultar.

Ara que es de nit, plou i l’assistència no em pot seguir, te molt sentit dur-los.

Tot i així em perdo al atravessar un poble. Faig com 3 o 4 quilometres de mes.

Ja estava prou enfadat per la perduda, com per tornar a punxar!

Canvio la camera.

Segueixo.

Altra vegada!! Quina mala sort!!

I es clar, ja no tinc mes cameres de recanvi.

Truco l’assistència. Havíem quedat en trobar-nos a Escot. El poble, just avanç de començar el Marie Blanc.

No hi ha arribat, i tenen problemes per posar gasolina… les targetes no funcionen …

Merda!!!

Truco a les noies.

Elles son a Escot. Quedem que em venen a ajudar.

Tot i haver repartit material, resulta que els recanvis els tenen a l’altre vehicle. Tan sols tenen menjar, beure i un altre dels frontals.

Buff...

De sobte...

-Eva, la teva bici te 10 pinyons?

-doncs no ho se!

1,2,3,4,5,….10!!

-Em deixes la teva llanta i així puc continuar… quan repareu la meva camera, la canviem.

-Es clar!!

-Vinga noies, gràcies!!

En arribar a Escot, carrego de menjar, i començo el Marie Blanc. Te unes bones rampes!! Ja ho se.

Per això vaig posar una pinyonera del 27 i un plat del 34. Però al final… em toca fer-lo amb la del 25!! Així que a patir!

La carretera es plena de “caques” de vaca. Son recents perquè se m’enganxen a la roda i fan com el fang a les bicis de muntanya. Anar fent gruix, fins que el fregament et deixa gairebé parat.

La veritat es que no ho hauria imaginat mai… haver de posar el peu a terra amb la bici de carretera, i no per no poder pujar les pendents, sinó per la “merda” acumulada entre el pneumàtic i la forquilla. No ho havia vist mai!!

Haig de reconèixer que a partir d’aquests moments, el son em juga males passades.

Començo a no tenir records del que va passar… suposo que la son et deixa mig fora de joc, i ets capaç de fer les coses, per automatismes, però sense ser massa coherent.

Ja no se quants colls porto, però se que el següent, es l’Aubisque. M’informen que es obert. Menys mal, però hi ha una mala noticia. L’assistència no pot seguir, perquè no han pogut omplir el dipòsit de gas-oil. Intentarant seguir-me fins on puguin.

Les noies per la seva part, estan aparcades en una gasolinera. Estan esperant a que passi un francès simpàtic, i els hi ompli el dipòsit i unes garrafes a canvi de diners en metàlic.

A menys de 5 quilometres del coll, una altra punxada. Just quan començo a canviar, arriben els nois. M’ajuden. La veritat es que ja no recordo com, tampoc si vam canviar camera, llanta, bici… però continu.

(sinó recordo malament, les noies van arribar amb gasolina, i ells van continuar. Mentrestant elles es quedaven a dormir un xic)

Tothom esta rebentat de son. Quan em passen, sempre hi ha un d’ells que dormita al seient del copilot, i l’altre condueix escoltant musica a tot “drap”!!

A la baixada de l’Aubisque m’adormo… m’adormo…. Tinc un parell de sortides de carretera, per sort per mi i la bici, sense conseqüències. M’ajuden a despertar-me.

Ara toca el “gran”. El Tourmalet.

Em diuen que esta tancat, així que em toca fer-lo solet, solet, solet… i esperant que no torni a punxar quan ells no hi siguin.

Es fa llarg, molt llarg. Però es normal, son 23 quilometres i 1500m positius.

La baixada sense incidències.

En arribar a St. Marie de Campan, m’esperen els dos cotxes.

Em cuiden. Em donen cafès, croissants, entrepans… parlem de com ha anat la nit. Tothom explica la seva anècdota.

Els següents ports els faig sense masses problemes. Aspin, Peyresourde, Portillon. El fred em deixa una incòmode, suposo que estic cansat i el cos ja no dona per crear mes calor.

Arriben les primeres noticies dels següents en entrar en escena.

Son de la família, en Marc, en Josep i la Lluïsa.

Ens esperen al coll de Portet d’Aspet.

Allà donaran el relleu a l’Eva i en Miquel, que han de marxar per feina.

El coll de Menté, es fa dur.. era d’aquells que ja tenia al cap.. així que com a mínim, no m’agafa de sorpresa.

Son uns 10 quilometres a una pendent mitja de 9-10 %, i les meves cames ja porten mes de 450 quilometres…

Curiosa visita.

Quan arribo a dalt el coll de Menté, i mentre bec i menjo, es presenten 2 persones. Suposo que tot xerrant amb algú, han sabut del que estic intentant. Parlem, i em demanen de fer-se una foto amb mi.

Els recomano que disfrutin de la seva travessa.

El Pirineu està preciós.

Segueixo cap al Portet d’Aspet.

Quina alegria veure la família.

El meu germà Marc, s’apunta durant uns quilometres per filmar amb una camera que duu al manillar de la bici.

L’Eva i en Miquel, marxen. Moltes gràcies nois!!

Coll de la Core, coll de Port i arribada a Tarascon.

El meu pare, segueix sense entendre perquè no vaig ja cap a Ax les Thermes.

Per la nacional? No!

Li dic que hi ha uns ports per allí amagats que cal fer.

Em tornen a instal·lar els llums a la bici i al casc, mentre jo menjo i bec.

Toca canvi de mapa.

Desde fa ja algunes hores, no menjo res que no siguin barretes o gels sobre la bici. Quan paro per canviar-me de roba, o arreglar alguna cosa, aprofito per menjar alguna cosa més solida. Ja sigui pasta, fruita, entrepans…

La vall per la que passem, es preciosa. Però haig de reconèixer que ara de nit.. no s’aprecia massa. Tanta propaganda que els hi he fet…i no es veu res!

Començo l’últim port d’aquesta vall. Es el de Chiula. Veig una llum davant meu.

No pot ser..

Dec esta adormint-me altre vegada...

Però sembla una llum de frontal… no pot ser…una altra persona de bici a aquestes hores…

Segueixo pedalant, al cap d’uns 10 minuts, sento la Fê que m’anima.

Ahh!! Era ella… intento atrapar-la, doncs ha estat lesionada, i diu que no esta molt forta, però les cames protesten. Torno al meu ritme.

Al final es deixa atrapar.

Rodem junts fins el coll de Chiula, i el descens cap a la carretera que m’ha de porta al coll de Palheres.

La lluna plena, ens acompanya entre núvols. Ens dona prou llum per veure la carretera, però la veritat es que de baixada, es millor portar les frontals.

De fer el que hi hagués lluna plena, va ser una de les raons per les quals, vaig decidir intentar la Travessa en aquestes dates. A part es clar de la disponibilitat de la gent.

Uiiii!!! Gairebé que acabo per terra. La roda del davant, torna a esta baixa d’aire.

Una caiguda ho pot espatllar tot. Cal anar amb comte, ja vaig arriscar ahir…

Coll del Palheres. Un altre dels grans.

Tenia la intenció d’arribar aquí en unes 36 hores. Hi arribo en 37 tot i els problemes.

Ara es quan si ho vull aconseguir, cal donar-ho tot.

Ara es quan comencen els problemes de veritat…

Primer de tot la son. M’adormo pujant, tot i l’esforç.

Segon, comença una tendinitis al genoll esquerra. Però curiosament, no on jo em pensava, sinó en una altra part del genoll.

Altra vegada sense records clars.

(Crec recordar que em vaig estirar per dormir una estona. Em van donar de menjar i beure, em van abrigar. Jo els vaig demanar que em despertessin als 10 minuts, però m’hi van deixar 20. Llavors em vaig despertar)

El meu germà, es torna a apuntar uns quilometres. Suposo que pateixen per no em torni a dormir, i no tingui tanta sort com ahir.

Baixem junts.

En arribar al trencant on hem de començar la pujada, el cotxe d’assistència no ha arribat. Els truquem, i deixem la roba amagada.

Ara de nit, a cada coll cal que ens abriguem, i desabriguem. Algun dels colls, passen per alçades de mes de 2000 m, i la nit esta essent fresca…

Enfilem cap al coll de Jau.

Jo no el recordava tant dur, ni tant llarg. Però suposo que ara amb la tendinitis, la son… se’m fa molt llarg i dur.

Al arribar a dalt, comencen els dolors de debò.

Per sort va durar poques hores. El dolor al genoll s’intensifica, fins al punt de molestar-me tant que em plantejo si podré acabar… seria una… espero que no vagi a mes.

Una altra part del meu cos comença a donar problemes…el cul!! Com no?

Suposo que al relaxar-me pel dolor, la son… els dolors comencen a sortir.

Començo a parar més sovint per posar-me cremes als dos llocs. Soc conscient que estic parant massa, que el ritme a baixat… que el temps se m’escapa… i amb ell la Travessa en 48h.

Després de Prades, començo a pujar cap a Valmanya. Com tot s’està girant en contra, em mossega un gos a la cama… no m’havia passat mai… i mira que he creuat masies amb la bici de muntanya… però es el que toca.

Arribo a Valmanya. M’assento, bec, menjo, poso les cremes, em canvio el culot (primera vegada i ultima)

Seguim jo i en Marc altra vegada junts, per així poder filmar.

Esta al·lucinant de les hores que esta pedalant també. No ho havia fet mai. A mes també esta dormint molt poc. Me n’alegro per ell.

Parlem poc. Estic bastant capficat amb el dolor. La crema antiinflamatòria, no se si fa massa res. Prenc un ibuprofe. Es la ultima cosa que prendré. Se que he pres un altre antiinflamatori fa 6h.

Coll de Palomeres, coll Xatard i assistència.

Avui s’ha aixecat un dia preciós. Blau, però per mi una mica massa calorós. Cal que em cuidi menjant i bevent be.

Pujant a Coustoges, començo a trobar-me millor. El dolor ja no es intens… que be.

El ritme de pujada, es mes alegre, però just ara estic a punt de fer les 48h.

Ja no hi ha temps, es impossible arribar.

Però…

Quin dia tant agradable per pedalar, per compartir quilometres i sensacions amb aquesta gent tant especial.

Gent que m’estima, que ha passat son amb mi, que em cuida, que pateix al veure’m…

Quin bon dia!!!

Al arribar a Coustoges, el ritual de sempre. Menjar i beure.

La Fê te ganes de fer els últims quilometres amb mi.

En Marc vol continuar.

Perfecte.

Esperem que la Fê es canviï.

Ara ja no hi ha pressa.

El repte se m’ha escapat, potser per mala preparació física.., logística...,

La veritat es que ara ja m’és igual, l’aventura de creuar els Pirineus sense parar, em segueix omplint siguin les hores que siguin.

Crec que he fet les coses be. Potser amb massa respecte.. potser el que cal.

Comencem la baixada cap a la Plana de l’Empordà`.

Un lloc on bufa molt vent, i evidentment sempre de cara quan es va en bici.

El compta quilometres, marca 20 km/h. Desespera aquesta xifra, quan veus que es pla, i pedales fort.

Arribem a Vilajuïga.

Quina sorpresa!!!

L’Albert, ha vingut per acompanyar-nos els últims quilometres. Amb ell vaig fer la meitat de la Travessa de reconeixement. Ara no ha pogut estar amb nosaltres per problemes de feina i físics.

La ultima pujada.

El monestir de St. Pere de Rodes, en dona la benvinguda just en el moment que el mar fa acte de presencia.

Pujo amb la Fê i en Marc.

Que bonic…

Quina llibertat…

Quines ganes d’arribar…

Amb tranquil·litat…

Admirant el paisatge…

Veient les onades del mar batre a la platja...

Aquest mar en el que ens banyarem per completar la Travessa...

Arnau Julià

Gràcies i mil gràcies a tots els que vau trucar, pensar, i vau venir així com els que em vau ajudar.