LA TRANSALP EN BICI
La Transalp comença el dia 6 de desembre, amb una hora de plaç per inscriure’t; de 12:00 a 13:00, a les 15 hores et confirmen via e-mail si has estat acceptat o no. Només hi ha 550 places per equips de dos, els equips professionals van apart.
Com s’afronta la cursa de BTT per etapes, més dura d’Europa?
Això, és el primer que et planteges quan accepten la teua inscripció. A partir d’aquí comencen les trucades, per formar equip, tant a nivell competitiu com d’assistència, buscar esponsors, analitzar els perfils del recorregut i els entrenaments encarats a afrontar la cursa amb les majors garanties...
l’altra part és la futurologia; comences a imaginar com serà el primer dia, quina meteorologia farà, com anirà la convivència, quines avaries mecàniques pots tenir... Has d’intentar imaginar-te el màxim de supòsits possible i saber com els resoldràs en un moment donat.
La infraestructura que ens n’emportem aquest any és: dos corredors (un equip) i quatre assistents. El Francesc i l' Eli s’encarregaran de fer l’assistència en mig de cada etapa i el Nasi i la Fina a la població d’arribada. Jo l’Enric sóc l’únic amb experiència en aquesta prova ja que l’any anterior hi vaig participar amb l’Arnau; tots els altres són novells (no saben la quina els ve a sobre). Els vehicles dels quals comptem són una autocaravana de sis places i un cotxe.
El primer que es comença a planificar és el calendari d’entrenaments i competicions; la Lurdes correrà a carretera amb l’equip Delfin Verde de Montgrí i en BTT amb el Tot Vici En Bici de Vilafranca. Jo correré en BTT amb el Tot Vici en Bici. A més de les curses també farem proves de lleure, com són les marxes de carretera, per tal d’aprofitar la infraestructura del recorregut (avituallaments, assistència mèdica i mecànica) i així adaptar-nos a rodar junts i acostumar al cos a fer varis dies seguits d’esforç, aquí hi participarem amb el maillot del nostre estimat club TUPEDALA.
Les curses donen inici a finals de febrer, és el test real del nostre estat de forma; tot i que és massa aviat per saber com arribarem a la segona quinzena de juliol.
La temporada va avançant i els resultats van sortint, es guanyen curses i en les quines no, s’està al davant, lluitant amb els millors.
La gran cita s’apropa, ja és finals de juny i tant sols queden quinze dies; tots els integrants fem un sopar a Bellver, per tal d’acabar d’enllestir els preparatius. Quatre anirem en cotxe fins Alemanya i els altres dos amb avió. El lloc de trobada serà Mittenwald; al costat de Garmisch Partenkirchen, des d’on retransmeten el primer dia de l’any els salts d’esquí.
El Nasi, la Fina, la Lurdes i jo arribem dos dies abans de començar i el Francesc i l'Eli arriben el dia abans, no sense un viatge amb molts inconvenients per retards en el vol de sortida des de BCN. Arriben fosc al Camp on estem instal·lats i tot just hi ha temps de sopar i anar a dormir.
La primera nit em desperto varies vegades (suposo que com tothom), la pluja sembla que no para i el meu cap tampoc, només penso en canviar els pneumàtics, engreixar fort les cadenes... Sona el despertador i el Francesc és el que s’aixeca a parar-lo; a partir d’ara ja ho farà sempre més.
Obrim la finestra i ... buff!!!! la quina s’ha liat; tenim la neu allà mateix i fa un fred que ens fa desitjar tot aquell equipament que s’ha quedat a l’armari de casa. Que hi farem això és igual per tots i no serem nosaltres qui ens tirem enrere. Amb les cames ben sucades de crema calentadora i amb uns complements (peucs impermeables, sobre-culot impermeable...) pel fred i la pluja comprats a la carpa de Jeantex ens decidim ha anar cap a la línia de sortida.
Trenta minuts abans de la sortida es fa l’últim breafing; el “race director” ens diu que tot i que mai s’havia anul·lat cap etapa de la Transalp fins ara, avui decideixen anul·lar la primera etapa per motius de seguretat, hi ha 40 centímetres de neu al coll més alt per on hem de passar, tot això sense parar de ploure. L’alegria és ENORME.
Primera etapa amb autocaravana, la veritat és que no l’he trobat tant dura... ja ja ja
Arribem a Reith im Alpbachtal (Austria), el dia és plujós i fred, pel cap només em passa, en lo bé que estaria a la terrassa del Tahussà fent una clara ben fresca i no pas aquí al mig del juliol passant un fred que arronsa la tit...
Al dia següent es dona la sortida, tot i que l’últim coll que ens tocava passar, tampoc el farem per acumulació de neu. Així que una vegada acabada la cursa ens toca fer un tram d’enllaç sense cronometrar de més de 30 kilòmetres per un carril bici. Sorpresa!!!! Hem arribat en sisena posició; tota l’etapa hem anat a tope, tant pujant com baixant; a partir d’ara comencem a creure’ns que podem fer possible els millors objectius amb els quals varem venir, acabar la Transalp entre els 10 primers. Tot i que era molt agosarat, el somiar és gratuït o potser no es tractava de somnis sinó de possibilitats reals.
Cal tenir clar que en una prova d’aquestes característiques has d’estar cada dia allà davant, no hi ha temps per distraure’s, no es pot descuidar l’alimentació tant líquida com sòlida, s’ha d’estar sempre molt atent, una avaria mecànica o una caiguda poden enviar al “traste” tots els mesos de sacrifici a part del mal que pots fer-te. Baixar pistes de terra a més de 60 kilòmetres per hora o trams d’asfalt a més de 80, no és la cosa més aconsellable, però creus que controles i tens fe en tu mateix.
A més, tens clar que hi haurà algun dia que estaràs defallit, que el teu cos et demanarà que t’aturis, és aleshores quan el “coco” diu ENDAVANT aquí hem vingut a donar-ho TOT.
Les etapes es varen anar succeint i la fatiga acumulant; cada dia te’n vas a dormir destrossat i quan et lleves el primer que desitges sentir, és unes cames lleugeres i que el mal d’ahir tan sols era una anècdota; però no, és la crua realitat, les cames quan toquen al terra fan mal, millor dit, molt mal. Et consoles pensant que tothom està igual. I la rutina diària es repeteix; llevar-nos, ingerir el màxim de nutrients, vestir-nos de ciclistes i a les 7:30 a línia de sortida. A les 9:00 sortida amb el Highway to Hell dels AC DC... i a tope fins a la línia d’arribada. Baixar-nos de les bicis, fer estiraments, dutxa i recuperar les energies amb un bon dinar preparat per la Fina i el Nasi (a partir d’ara Hostal Fina). Seguidament migdiada, mentre el Francesc i l’Ignasi ens netegen les bicis i la Fina i la Eli netegen plats i roba. Quan ens llevem li toca el torn a la Eli (massatges Eli) uff!!!! que bé que s’estava allà estirat mentre ens feien un massatge; fins hi tot algun dia una cama el Francesc i l’altra la Eli. Al Nasi, demana-li el que vulguis, t’ho aconseguirà i a més és un manetes; posali un entrevanc i el trobarà la manera de sol·lucionar-ho . Després toca descansar una miqueta i els nostres assistents aprofitaven per visitar la població on ens trobàvem. A partir de les 18:00 hi ha la Pasta Party i a les 21:00 a dormir no sense que abans el Francesc (lo doctó) ens fes oblidar ni que fos per una estona el cansament explicant-nos algun acudit o cosa curiosa; era la millor medecina per anar a dormir.
Si heu estat capaços de tragar tot aquest rotllo només dir-vos que val molt la pena aventurar-se en un esdeveniment així; on l’organització és impressionant, l’ambient genial, coneixes gent de l’altra part de Món que comparteix la teua mateixa afició i que si a més teniu la sort de tenir un equip tant bo com el nostre segur que estareu davant.
Sempre que hi ha un bon resultat, la gent, felicitem a qui l’ha aconseguit i moltes vegades no pensem que aquest resultat no hagués estat possible sense un gran equip de professionals darrera. Aquest ha estat el nostre cas, hem tingut quatre persones a la nostra disposició pel que fes falta, tots els dies i a més se n’han emportat algun crit per part meva (ho sento a vegades el caràcter em traiciona). També agrair als sponsors com Tot Vici en Bici, Diputació de Lleida, Giant, Caixa Penedès, Galènic París, Overtim’s, que han fet un esforç perquè pugéssim afrontar el repte econòmicament i a tots qui des de aquí ens heu estat donant suport.
Ens veiem pedalant!!!!